El buit,
de les teves paraules,
ara tan llunyanes,
em fa vomitar.
Has trencat l'ordre
calculat i hermètic
de la meva maquinal rutina,
per tornar-te
ombra,
gest,
tempesta
i tresor
guardat al moll de l'os
de la memòria.
Has deixat
de ser el mapa
dels meus dies
dolços.
Per tot arreu,
només naufragis.
... però dels naufragis, sovint, n'apareixen petits peixos virolats de mirada intensa, encisadors, de nadar ràpid, fluïd, tornassolat ...
ResponElimina... molt bon poema!!
... petonets!
Són uns versos molt bons.
ResponEliminaPel que fa als naufragis, la cosa és incerta: o mort a l'aigua enmig d'una tempesta, o salvament en l'últim moment, o arribada a una illa deserta (a la qual, si tens prou forces, sempre pots elaborar un nou mapa dels teus dies).