L'himne d'un somni

Un mur em barra el pas
voldria penetrar-te l'ànima
escodrinyar allò que sents
desfermar el pany que em rebla
esdevenir tan sols emoció
encesa del teu pensament
ser mot despullat que neix
amb la força del principiant
construir l'himne d'un somni
navegar amb tu, oceans secrets.

Reneé Vivien

Invocaciones

Insiste en tu abrazo, redobla tu furia , crea un espacio de injurias entre yo y el espejo, crea un canto de leprosa entre yo y la que me creo. Alejandra Pizarnik

La dona de Lot

Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s'ho havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.


Wislawa Szymborska

Ara mateix

(...)

Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.



Miquel Martí i Pol

Reciclo mots
per retrobar paraules noves
que escric amb tinta xina
damunt la sorra molla.

canvio el temps verbal
d'aquesta tarda mandrosa
de diumenge
per instal•lar-me
en la incertesa del condicional.

reciclo mots
i només et trobo a tu
disfressat de sinònims.

M’atrapa el groc,
el verd
i el blau serè del mar.
M’atrapes tu
I encara és primavera.

Mai no sabràs
la veritat
d’aquell silenci.

La sensualitat
de paper
de la formiga
quan va disfressar-se
de salamandra.

t’espero
impacient
impàvida
impúdica

t’espero
en aquest punt
estrany de la ciutat,
sota llums
grogues,
de faroles velles.

Tindràs dies eterns
vora platges desertes.
I no et faran falta
les tardes d'estiu
per cercar,
els límits del mar.
El temps
et donarà la raó
i t'obrirà camins
als marges del vici.
Et faràs fort
i venceràs sense temor
totes les onades
que algun vent antic
arrossegarà fins a la sorra.

Retinc

Retinc el desig
que em crema els dits
que em llaga l'estomac.
Retinc els dies freds
a la memòria blanca
de la pell d'hivern.
Retinc el líquid
que em neix al coll de la matriu
i em mulla les calcetes.

Què em diríes malarec,
Si et musico un mainell marcit sense malura?
I si et magulo la mandolina
amb el melic exterior?
Et mandrineries amb mi?
Jo et faria moixigangas malindroses,
amb manil.les de molló,
i et portaria manxiuleta manerosa
al meu maduixer marinec.
Marsupialeries?
Amb mamballetes marrofí
et dibuixaria als malucs
malifetes molinades
mentre tu,
marmitoneries,
marcolfes malairoses
de la malva macarulla.
I tindríem mandarines,
i magranes
i macaleus de macadamia
i mel de mil flors
i mel i mató.
Marmoriries per mi?


Tequiladies

Busco delerosa,
la densitat del deliri
dins la dolçor del desencís
d'aquest destí delicadament desmesurat.
Mentre el descans del cos despullat
se'm torna dúctil.
I em distrec,
discretament
amb una dansa deliciosa
que em descobreix
la debilitat d'una dama
que és desflora amb desfici
davant el desert depravat
de la derrota.

M'has omplert
el ventre,
de fills,
que no tindré.

Escrius: Labilitat
i el lèxic lax de la teva ment
lívida, luxosa i lúbrica,
és torna líquid,
al marge lícit del paper.
I amb tu,
resta latent
el lapse libidinós
del cos lasciu i laic
limítrof al teu.
I comença la litúrgia
amb laxitud apresa
(després del límpid lapsus)
-lesió letal-,
pel laberint lacònic
de la literatura.

O d'una altra

Has resseguit amb desgana
uns llavis sense esma
i has llepat els límits eixuts
d’algun cos amb química
que sense voler
has estimat amb somnolència.

Dit d'una altra manera

Sense voler,
has resseguit uns llavis eixuts
i has llepat, sense esme,
els límits d’algun cos
que amb somnolència química
has estimat amb desgana.

Amb somnolència

Amb somnolència química
has llepat uns llavis eixuts
i has resseguit
sense esme
els límits d’algun cos
que amb desgana
has estimat sense voler.

Capritx

Capritx confús
d'un cos colpit
que ha perdut la calor
d'una closca caduca,
torna a la calitja de la cala
per trobar el càlid calfred
d'una antiga cavitat closa.
Amb cadència de cargol
calca el camí d'algun corsari clandestí.
Capciós,
capbussa la carn a la cova,
per conmutar,
seguint la càustica càbala
d'un coit calent.
Abandonat al clímax
i amb coïssor a les cames
crema les cadenes
callades de la consciència
per convertir-se
sense candor,
amb coàgul cast,
d'un càdaver captiu.

Volíem

Volíem estimar-nos
sota un pollancre
però la pluja frenètica
d’aquell octubre
ens enfonsava els peus
al fang.
Volíem estimar-nos
però la pell de gallina
ens resseguia els cossos
ens paralitzava les mans
Volíem estimar-nos
però la vergonya
ens regalimava pels dits
ens obria ferides a la panxa.
Però nosaltres,
només,
volíem estimar-nos,
sota un pollancre
amb pluja,
amb fred,
i amb tota aquella vergonya.

Vine,
només un instant,
a seure amb mi
damunt la sorra
d’aquesta platja
abandonda,
vine aviat,
abans que marxin
les sirenes.