Reciclo mots
per retrobar paraules noves
que escric amb tinta xina
damunt la sorra molla.

canvio el temps verbal
d'aquesta tarda mandrosa
de diumenge
per instal•lar-me
en la incertesa del condicional.

reciclo mots
i només et trobo a tu
disfressat de sinònims.

M’atrapa el groc,
el verd
i el blau serè del mar.
M’atrapes tu
I encara és primavera.

Mai no sabràs
la veritat
d’aquell silenci.

La sensualitat
de paper
de la formiga
quan va disfressar-se
de salamandra.

t’espero
impacient
impàvida
impúdica

t’espero
en aquest punt
estrany de la ciutat,
sota llums
grogues,
de faroles velles.

Tindràs dies eterns
vora platges desertes.
I no et faran falta
les tardes d'estiu
per cercar,
els límits del mar.
El temps
et donarà la raó
i t'obrirà camins
als marges del vici.
Et faràs fort
i venceràs sense temor
totes les onades
que algun vent antic
arrossegarà fins a la sorra.

Retinc

Retinc el desig
que em crema els dits
que em llaga l'estomac.
Retinc els dies freds
a la memòria blanca
de la pell d'hivern.
Retinc el líquid
que em neix al coll de la matriu
i em mulla les calcetes.

Què em diríes malarec,
Si et musico un mainell marcit sense malura?
I si et magulo la mandolina
amb el melic exterior?
Et mandrineries amb mi?
Jo et faria moixigangas malindroses,
amb manil.les de molló,
i et portaria manxiuleta manerosa
al meu maduixer marinec.
Marsupialeries?
Amb mamballetes marrofí
et dibuixaria als malucs
malifetes molinades
mentre tu,
marmitoneries,
marcolfes malairoses
de la malva macarulla.
I tindríem mandarines,
i magranes
i macaleus de macadamia
i mel de mil flors
i mel i mató.
Marmoriries per mi?


Tequiladies

Busco delerosa,
la densitat del deliri
dins la dolçor del desencís
d'aquest destí delicadament desmesurat.
Mentre el descans del cos despullat
se'm torna dúctil.
I em distrec,
discretament
amb una dansa deliciosa
que em descobreix
la debilitat d'una dama
que és desflora amb desfici
davant el desert depravat
de la derrota.

M'has omplert
el ventre,
de fills,
que no tindré.

Escrius: Labilitat
i el lèxic lax de la teva ment
lívida, luxosa i lúbrica,
és torna líquid,
al marge lícit del paper.
I amb tu,
resta latent
el lapse libidinós
del cos lasciu i laic
limítrof al teu.
I comença la litúrgia
amb laxitud apresa
(després del límpid lapsus)
-lesió letal-,
pel laberint lacònic
de la literatura.